El conjunt de les festes de celebració de la Pasqua s’ajusta al calendari litúrgic nacional. S’inicien les festes el Diumenge de Rams amb la processó i benedicció de rams i la Missa major.
El dimecres se celebra la ‘Salpassa’, possiblement l’únic municipi de l’arxidiòcesi de València que conserva aquest antic ritual litúrgic en el qual el rector visitava totes les llars del poble per a beneir l’aigua i la sal. El sacerdot donava a besar el Lignum Crucis (sagrada relíquia de la Vora Cruz, bella peça d’orfebreria del tardogòtic que va ser present en la magna Exposició del Centenari de Luis Vives, celebrada en la Llotja de València la tardor de 1993) i recollia els ous amb què cada llar obsequiava al rector. La mainada acompanyava a la comitiva colpejant voreres i portes al ritme de ‘Ous a la pallissa, ous al ponedor…’.
La Missa de Dijous Sant, festa de la institució de l’Eucaristia, revist un caràcter especial i acaba amb el trasllat del Santíssim sota pal·li al Monument instal·lat en l’altar de la Immaculada.
El rés del Viacrucis a l’alba del Divendres Sant en el Calvari al peu del Cavall Verd revist gran solemnitat dins de la seua senzillesa. Les melodies populars de la Marxa i de cadascuna de les estacions constitueixen una bella mostra del folklore religiós popular, igual que el cant del ‘Miserere’ en la solemnitat del Sant Enterrament, celebrat en la nit del Divendres.
En un altre temps, el Dissabte de Gloria revestia tot un ritual de cançons, purificació de les aigües, celebració de la Resurrecció… pràctiques hui ja desaparegudes, que s’entremesclaven amb els perfums de ‘mones’ i ‘cocs boves’ (panquemados) que eixien dels forns de Tonico i Pepe ‘el Forn’ (tradició gastronòmica inigualable que hui conserva el ‘Forn de Jan i Pepa’).
Els tres dies de celebració de la Pasqua, amb els jocs i balls infantils que es troben recopilats en la publicació Cançons del meu poble, de Daniel Sala, i en el número XIII del casset Cuses del meu poble, consistien en els tradicionals berenars de Pasqua: el primer dia, mona; el segon, ‘cassoleta’; el tercer, ‘guisadet’; ja fora en el Port de la ‘tia Quica’, en l’era de l’oncle Eduardo, o a la Font de Vernissa amb els veïns de Benigembla.
